Agrologia

LA IMPORTANCIA DEL SUELO

La història social rural: de la pagesia comunal a l’individualisme capitalista (a Catalunya)

Article publicat el 4/11/2020

 “Si no existissin els privilegis no hi hauria misèries”

Este articulo se puede leer en castellano aquí.


Introducció

Els antecedents prehistòrics de l’agricultura s’expliquen en l’article Pre-historia de la agricultura en la Península Ibérica (en castellà). A partir d’ara, coneguem la història camperola, o dit d’altra manera, la pèrdua d’autogestió dels pobles. Concretament, o a mode d’exemple, en territori català.

Des del moment que els éssers humans necessiten un espai per a construir una casa o un terreny per cultivar l’aliment, apareix el concepte de la propietat. La propietat forma part de la cultura humana, i ha estat causa de lucres, desacords, dominis, prohibicions i revoltes. És la diferencia cultural, entre persones, pobles o països, la que comporta a diferents formes de gestió d’aquestes possessions.

Resulta sorprenent conèixer la historia per a veure les diferents gestions segons les èpoques. De la propietat comunal primigènia, o béns comuns, que n’hi ha hagut arreu del món sense distinció de cultures, de propietat col·lectiva i ús comunitari, a la propietat privada, individual i individualista, per a ús i gaudiment únicament del propietari. Aquestes diferents gestions produeixen en la societat del moment distints graus de benestar, o malestar, social. Així doncs, essent coneixedor de l’altivesa humana, no es d’estranyar que s’hagin succeït indicibles revoltes de camperols, jornalers, artesans, obrers, etc… per arreu, sempre sota el mateix denominador comú.

Vegem doncs, a continuació, una molt resumida historia de la propietat a Cataluña (extensible molt possiblement a moltes altres regions i territoris del planeta), enfocada principalment en la pagesia rural, però introduint dades d’altres gremis per entendre el fervor social de cada època. Dic fervor, perquè la historia es una seqüencia temporal de constants conflictes, lluites i revoltes socials. Les dades que s’aporten en aquest article no estan desenvolupades, doncs vol ser un repàs àgil dels fets més significatius, sinó el text seria francament feixuc. De ben segur que quedaran conflictes per nombrar, doncs son moltes les revoltes camperoles, i d’obrers en general, al llarg de la historia.

Cal dir, que la historia sobre els drets laborals es una lluita antiga, que se repeteix en el temps, caminat la lluita pagesa i l’obrera de la mà en moltes ocasions. Considero encertat fer menció d’un segment de la cançó “La historia se repite”, del grup Reincidentes, qui ho resumeix, al meu entendre, molt encertadament:

La historia se repite
Los esclavos contra los amos
La historia se repite
Los vasallos contra los señores
La historia se repite
Los obreros contra los patrones
La historia se repite
Pueblos contra imperios, y no va a terminar…


Pròleg

Quantioses revoltes o rebel·lions camperoles s’han succeït a la Península Ibérica (així com en tota la superfície terrestre). Exemples d’elles son les revoltes mudèjars a Andalusia, Murcia i el País Valencià, abans i després de 1492; la revolta Irmandiña a Galicia en el segle XV, el motí de la fam de Còrdova el 1652, també conegut com Motí del pa, o La revolta camperola  de Loja, coneguda com la Revolució del pa i el formatge, a Andalusia el 1861. Podríem enumerar-ne moltes més…

L’abús sobre la pagesia per part dels mandataris ha estat generalitzat i evitern al llarg de la història i ample del planeta. I com hem comentat, es resumeix a continuació de manera grollera els successos produïts en el territori de l’actual Catalunya que van deteriorar els drets fonamentals de la societat civil. A aquest efecte, i a manera d’agraïment a David Algarra pel seu treball de recopilació i estudi històric, recomano fervorosament la lectura del seu llibre “El comú català” a tota aquella persona interessada en aquesta temàtica, del qual se n’han extret quantioses dades. Cal destacar la valuosa i meritòria informació que s’hi relata, així com la seva agradable lectura, desgranant la pèrdua de drets civils al llarg de la història i les relacions entre la població treballadora, majoritàriament camperola durant segles, i la classe privilegiada.

Pinzellada sobre el concepte de comunal

El comunal era una gestió d’ús popular i equitativa, i un aprofitament racional de la natura, els boscos, els rius, els camps, etc., basat en una consciència de conservació, ja que era el seu recurs més preuat. L’explotació dels recursos era contraposada a l’actual explotació massiva, intensiva i sagnantment extractiva.

 La riquesa camperola era la no dependència d’inputs externs, el lliure accés a pastures per al bestiar abonaven les finques agrícoles per a ser productives. Es formava un cercle tancat de producció


Resum històrico-social

Aquí es presenta la història especejada a paràgrafs. No és un text lineal, ja que seria un extens sermó, sinó que cada paràgraf explica una part de la història, compta uns esdeveniments (successos o conceptes) independents dels altres paràgrafs, o en algun cas amb continuïtat entre ells, seguint això sí, una línia temporal cronològica.

En el marc de crisi social i econòmica del Baix Imperi Romà es van desenvolupar les Revoltes Bagaudes contra l’opressió laboral del sistema militar i dels grans propietaris, sobretot entre els segles III i V, i que van continuar fins al segle X. Els bagaudes eren un moviment de caràcter camperol, alguns eren esclaus i d’altres persones lliures que no desitjaven les càrregues de l’Estat, i que van lluitar contra els grans terratinents que comptaven amb el suport dels exèrcits romans.

Durant l’Alta Edat Mitjana, les zones rurals, quantioses i potents, disposaven de béns comunals (boscos, pastures, molins, forns, etc.) així com un consell obert *, on s’organitzaven, debatien i gestionaven els aspectes de la vida social i econòmica que compartien els veïns. Aquestes assemblees generals, – com especifica Algarra-, feien, per exemple, regulacions en l’aprofitament de boscos comunals, control i regulació de creixement de ramats, ordenacions per a la defensa de la mar contra tècniques depredadores, pledejava per drets, controlava condicions de vendes de queviures, fixava els seus preus, etc. Era una organització política pròpia.

*L’assemblea de veïns o consell obert era l’organització política local, on es debatien i gestionaven els aspectes socials i econòmics comuns (ús de terres, prats, boscos, edificacions i infraestructures, vigilància, neteja de zones comunes, etc. Aquesta entitat creava forts vincles entre els habitants, reforçant el suport mutu i la solidaritat.

L’empriu és el dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscos i aigües, que tenen els veïns d’un poble o comunitat rural, així com també es diu a la terra del comú o un altre bé objecte d’aquest dret.

Durant la major part de l’Edat Mitjana hi havia un cert poder popular, més enllà del poder comtal, senyorial o eclesiàstic. Aquests diferents poders van tenir menor o major autonomia segons regions, però en nombroses ocasions van estar enfrontats. Aquest poder popular primigeni de les comunitats locals, que servia com a òrgan de govern, s’anomenà Universitas, o Assemblea General de Veïns. Així doncs, Universitas o universitat, concepte aliè a l’excepció que avui més es coneix amb aquesta paraula, és la comunitat d’habitants d’un lloc, s’hagi o no establert un òrgan de govern. Al llarg del temps, les propietats de les universitats són variables, veient-se fortament reduïdes a la fi del segon mil·lenni d.C. Més endavant es comenten alguns exemples de propietat d’aquestes universitats del segle XVIII.

Els llocs de reunió i assemblea eren diversos, podien fer-se en una zona important del poble, a l’església, a la plaça, al cementiri, al pati del castell, en l’era d’una masia, a casa particular, sota un arbre , a la parròquia, etc. La parròquia era l’entitat on es reunien els veïns per tractar els seus assumptes, com és el cas de la parròquia de Peralada, construïda pel poble. Amb el temps es va crear un espai físic per a les reunions de consell municipal, la Casa del comú, que posteriorment s’acabaria denominant Ajuntament.

Com diu Jordi Viñas (en El Comú català), els camperols tenien una idea indígena sobre la propietat de la terra, que es contraposava a l’ideal liberal del sagrat dret de la propietat. Segons aquesta cosmovisió, no són les muntanyes les que pertanyen als veïns, sinó que són els veïns els que pertanyen a les muntanyes i ni tan sols podien transferir als seus fills la propietat d’un tros del comunal perquè no era alienable. Encara que per haver nascut allà i tenir casa amb foc, sí tenien dret al gaudiment. Això permetia que el comunal, segons aquesta concepció, es mantingués inalterable o fos una font de subsistència per a les futures generacions, és a dir, es tingués en compte la sostenibilitat de la terra.  

Les aprisions són l’ocupació d’unes terres abandonades per conrear-les i repoblar-les. Les primeres aprisions documentades a Catalunya es produeixen en el període de 780-825 d.C., primer a la Septimània (entrant per zona francesa), i posteriorment a les valls pirinenques i més al sud. Aquestes situacions van poder derivar en disputes entre les comunitats autòctones i per gents emigrades d’altres terres.  

El moviment “Pau i Treva” va aconseguir parar en gran mesura les pretensions senyorials durant els segles XI, XII i XIII. Aquest moviment social va ser impulsat per la pagesia, i secundat per l’Església, com a resposta als abusos perpetrats pels senyors.  

Els Usatges de Barcelona, ​​són els usos i costums que formen la base de les constitucions catalanes. Històricament, el dret comú a la Catalunya Vella es basava en aquests textos de diversa procedència normativa, que van començar a ser recopilats a partir del segle XI. L’usatge és una forma jurídica dels usos i els costums d’un territori i constitueix part del dret consuetudinari.

Els drets hereditaris i indefinits dels camperols sobre les seves tinences es van començar a definir com a domini útil en el segle XIII, però això no impedia que els pagesos continuessin tenint un control total sobre l’organització de la producció. El control social mai va aconseguir el grau que es va obtenir a partir de la revolució liberal de segle XIX.

A partir dels segles XII i XIII, i més consolidat en el XIV, l’assemblea general de veïns nomena un grup reduït de persones que actuin en nom de la comunitat (consell tancat), encara que sense càrrecs permanents i amb funcions determinades. Apareix doncs el consell tancat, tot i que la sobirania continuava en poder dels veïns. Aquesta adaptació va ser molt variable en temps i poblacions.

L’any 1202, els senyors feudals es van reunir a les Corts de Cervera, on van signar el Ius Maletractandi o mals usos senyorials, un dret que els facultava a maltractar, tancar i desposseir dels seus béns a les famílies camperoles. Encara que aquests costums feudals ja es realitzaven anteriorment, és anys a posteriori que s’implanten en major grau, i no seria fins a mitjans de segle XIV que els senyors aconseguirien lligar a molts agricultors a les seves terres perdent la seva autonomia.

Segons Eva Serra (en Els Béns comunals a la Catalunya moderna), l’estudi dels comunals ha de situar-se fora del dret romà i dins de la naturalesa jurídica de sistema feudal, on preval el caràcter de les relacions comunitàries per sobre de qualsevol naturalesa estrictament individual. Cert és que l’establiment emfitèutic és una relació individual entre senyor i pagès, però habitualment aquesta relació es dona en un context més ampli, sigui la senyoria, sigui la universitat, o una altra unitat més àmplia. No s’ha d’oblidar l’existència i formació de la universitat, entesa com a persona jurídica que actua en nom de tota la comunitat.  

A partir del 1200, i fins al 1600, el canvi no va ser lineal ni homogeni a tot el territori, les assemblees generals o consells oberts passen a ser consells tancats o reduïts, com és el cas de l’assemblea tancada Consell de Cent (S. XIII). Eventualment l’assemblea general es seguia reunint en algunes ciutats i poblacions rurals, però és a partir d’aquest moment que es va perdent de mica en mica el poder popular per donar-ho a la noblesa acomodada, perdent els béns comunals a favor de les oligarquies locals.  

Molts són els exemples d’assemblees generals i consells oberts de poblacions rurals. També es realitzaven assemblees entre pobles si era necessari compartir terres o usos, com el cas de la Comuna del Camp, que va sorgir el 1274 i va arribar a reunir 112 municipis de Camp de Tarragona (actualment a les comarques del Tarragonès, Alt Camp i Baix Camp), fins a la seva abolició pels decrets de Nova Planta.  

La Pesta Negra, provinent de la Xina, va esclatar a Catalunya el 1348. Aquesta epidèmia va portar a l’abandonament de moltes terres per part dels pagesos, i per tant, les rendes dels senyors feudals van disminuir. Per compensar la situació, van triplicar els impostos als pocs serfs que quedaven, endurint les condicions de servitud. Les lamentables condicions de vida, la manca d’aliments i la pujada dels preus van conduir a fortes tensions i agitacions al camp.  

Al 1368, després de l’abolició de la gabella de la sal (impost sobre la sal), es crea l’impost de fogatge, de fogatge en català. En aquest sentit, era un impost a la llar, entès com a lloc on es fa foc, que al seu torn, representa una entitat familiar.

Les guerres remences van ser unes revoltes contra els abusos senyorials, es van succeir entre 1462 i 1485. Aquestes revoltes camperoles van conduir a la Sentència Arbitral de Guadalupe, del 21 d’abril de 1486, que els alliberava d’abusos, com el Ius Maletractandi, als quals els tenien sotmesos els seus senyors feudals. Encara que no va ser de manera gratuïta, sinó a canvi del pagament d’una indemnització per part de la pagesia, previ pagament de 60 sous per família. Durant el segle XIV es succeirien constantment petites revoltes, disturbis, i fins i tot la crema d’algun molí pel pagament de la taxa.

El bandolerisme va estar també lligat a la pagesia i a la forma de vida rural. Van existir bandolers que anaren en contra del senyor, així com n’hi va haver que el defensaren, recompensats per tal afer. Un famós bandoler català és Joan Sala i Ferrer, conegut com Serrallonga, qui era pagès abans de dedicar-se als assalts.  

El 1513 es signa el Tractat d’Arrem o Tractat de Lies i Patzeries, on les valls de Sent Biat (Occitània francesa) i la Vall d’Aran (Occitània catalana) es comprometen a tenir pau i continuar amb les seves relacions comunals encara que entrin en guerra França i Espanya.

Al 1585, comenta Eva Serra, el Plet de Maldà demostra que la universitat en nom del comú reivindicava un patrimoni comunal polifacètic, on no només reivindicava els boscos, les aigües, les pedres, la caça, les herbes i les pastures de la seva jurisdicció, sinó també la carnisseria, així com el dret de ban. Reivindicar el dret de ban significava reivindicar la capacitat judicial del nomenament del batlle o l’alcalde i l’ordenació del territori.  

El 1640 s’inicia la Guerra dels Segadors (nom que dona títol a l’himne de Catalunya Els Segadors), que es va iniciar amb les revoltes camperoles del Corpus de Sang. Aquesta guerra, que duraria fins el 1652, tenia una vessant social i una altra política: Primerament, va ser una revolta dels pagesos contra els senyors i les autoritats per la situació de pobresa existent i els abusos comesos per l’exèrcit reial; en segon terme, la classe catalana benestant es va enfrontar a l’intent del Comte-duc d’Olivares d’uniformar la monarquia segons les lleis castellanes.  

Cal destacar que l’ambient general estava calent. A Europa estaven amb la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i Espanya estava embrancada amb França en la Guerra Franco-espanyola (1635-1659). Internament aquests països també tenien les seves rebel·lions com hem vist amb els segadors. I a França, entre d’altres, hi va haver la Revolta dels Crocants contra el rei Lluís XIV per l’increment dels impostos estatals i senyorials, capitanejada pel pagès occità Joan Petit a Vilafranca de Roergue el 1643. Va ser capturat i condemnat al suplici de la roda, i d’aquí que encara es canti una cançó popular sobre això, que a Catalunya ha evolucionat a cançó infantil. O a Anglaterra, amb el moviment dels cavadors o diggers, que van qüestionar el dret de la propietat.

Entre 1687 i 1689 es va produir la Revolta de les Barretines, una revolta camperola motivada per un malestar social vinculat a una crisi agrària i als abusos de poder del govern. Finalment va ser sufocada militarment.  

Es va crear la Lliga camperola, un exèrcit pagès revolucionari, en contra de l’oligarquia política i econòmica.  

El 1716, el rei Felip V promulga els Decrets de Nova Planta, abolint les lleis pròpies i institucions tradicionals catalanes, i substituint-les per unes de noves. Aquests decrets, entre d’altres canvis, substitueixen els consells per ajuntaments.  

Com a curiositat arquitectònica i cultural, comentar que entre els segles XVI i XVIII es van erigir, en pobles rurals de les zones prepirinenca i pirinenca, petites construccions o templets anomenats comunidors (esconjuraderos en castellà). Es situaven normalment prop de l’església, i s’utilitzaven específicament per albergar rituals destinats a conjurar tempestes o tronades, les plagues i altres perills que amenaçaven les collites. Un exemple seria el Comunidor de Sant Joan d’Oló, al Bages, tot i que han caigut en desús i la majoria presenta un estat ruïnós.

A partir del segle XVIII s’estandarditza l’individualisme agrari, perdent-se pràcticament per complet el comunal. L’individualisme avança davant les estructures col·lectives. També es van tancant terres i perdent zones de pastura, lligades a la propietat privada, que produeix confrontacions.

L’any 1760 s’inicia la Revolució Industrial al Regne Unit, desenvolupant-se bastament per tot Europa. A partir d’aquest moment es multipliquen les fàbriques industrials, així com es desenvolupa l’agroindústria. Vist el treball dur de pagès, certa població rural, camperola i d’altres gremis, decideix anar a treballar a zones industrials, passant a ser obrers fabrils, proletaris de ciutat. Així doncs, la lluita de classes canvia de cares però segueix el seu curs, fent-se ara més bel·ligerants en les zones urbanes.  

Amb la revolució industrial comença un gran èxode rural, que durarà anys, i que acabarà amb un greu problema de despoblació rural, el que es coneix com l’Espanya buida.  

La gabella era un impost que cobrava l’Estat durant l’Antic Règim (anterior a 1789) als productes agraris, i que es va anar estenent a altres sectors.

A diferència del que es pensa, molts béns comunals, gestionats per les universitats, han existit fins no fa tant (segle XVIII), encara que són els menys. En l’article Béns i usos comunals a Camp de Tarragona i la Conca de Barberà, de Valentí Gual, s’agrupen diferents béns comunals en diferents poblacions de la província de Tarragona durant els segles XVI-XVIII, aquí s’esmenten alguns exemples:

  • Puigpelat (comarca de l’Alt Camp): el 1766-1768, la universitat disposa de forn per coure pa, carnisseria, empriu de reg, bassa gran d’aigua amb empriu d’abeurar els animals, pou comú per aigua de boca i pou per abeurar, dos carrerades i 4 jornals de terra erma.
  • Gratallops (comarca del Priorat): el 1744, la universitat disposa de molí fariner, ferreria i una carnisseria.
  • Torroja (comarca del Priorat): el 1744, la universitat disposa de molí d’oli i bassa, forn, una casa, un terrer, una font, terra campa d’un quart de llaurador, i una altra de mig jornal, i dues basses, una d’elles molt gran.
  • La Pobla de Montornès (comarca del Tarragonès): el 1776, la universitat disposa de quatre pous, una bassa, una bassa que recull aigües pluvials, mig jornal de terra i una altra petita porció, cinc carrerades, l’església amb el campanar i el cementiri, una plaça pública, una casa, la casa del Comú, la carnisseria i un pati.  

La pèrdua històrica del comunal, a favor de la privatització de les terres, suposa per a molts veïns dels pobles perdre la capacitat d’ús de terres i pastures, perdent la seva autonomia laboral, i caient en la condició de jornaler, havent de treballar per a un tercer, així com van acabar molts obrers fabrils. Quedant a disposició de l’explotació laboral.

Al segle XVIII, van ser els polítics il·lustrats els que van acabar d’apropiar-se de les terres comunals. La legislació liberal dona el cop definitiu al model comunal i es posiciona en contra de l’antic accés lliure als recursos comunals. Es decreta el dret a la propietat plena.  

Els il·lustrats partien de la idea que el que era del comú no era de ningú, de manera que podien apropiar-se’n, i a més estaven en contra de la derrota de messes o la re-sega (activitats per a l’aprofitament i benefici de tercers), al·legant que quan la terra produïa pertanyia als seus titulars o als quals la conreessin, considerant-ho usurpació, perquè privava als cultivadors d’una part del seu esforç.  

La Llei Agrària de 1794 instava a l’eliminació de tots els obstacles a la propietat de la terra, eliminant els drets comunals.  

La Reial Hisenda incrementava la seva economia si no existia el comunal i incrementava la propietat privada, ja que el comunal era una propietat compartida i sense una persona física dirigent.  

Durant el segle XVIII, com diu Eva Serra, a la Catalunya Nova més que en altres zones catalanes, prenia el relleu la quèstia d’origen comtal, en mans del senyor en lloc de en mans del rei o el comte. El procés històric va determinar diferències estructurals en els camps agraris sent a l’est del riu Llobregat (Catalunya Vella) de signe individual-pagès, i a l’oest (Catalunya Nova) de signe comunal-senyorial. També hi va haver notables diferències entre la plana i la zona de muntanya.

Tal com explica molt bé Algarra, l’Església i el poder aristocràtic dels segles XVIII-XIX, i després el poder burgès, des del principi van intentar acabar amb l’organització popular per tenir el control exclusiu dels recursos, tant dels naturals com dels humans. Al principi van haver de fer moltes concessions i pactes, ja que el seu poder no era suficient per imposar-se a les classes populars, que existien com un autèntic poder alternatiu amb autonomia i identitat pròpia; però de manera lenta i continguda al llarg dels segles van aconseguir el seu objectiu, que no era altre que el de restablir certs principis de la cultura clàssica i romana que tant admiraven.

El 1809 es produeix una rebel·lió popular, el motí de Femeret, a Lleida, com la progressiva insatisfacció del poble generada per les creixents penúries materials, l’incessant reclutament i les considerables desigualtats fiscals, jurídiques i polítiques.  

Alguns ajuntaments van ofegar els veïns de la vila per mitjà de deutes, que tenien més interès en allargar-los que en suprimir-los. Com a exemple, a inicis de segle XVIII, a l’Urgell, «uns pagesos van renunciar a l’aprofitament de les seves pastures per redimir la càrrega dels censals amb el seu arrendament. El 1756 l’Ajuntament va construir un corral i va aconseguir el monopoli de la venda de fertilitzant en una època en què aquest producte augmentava de preu per la disminució de la ramaderia. Els pagesos es trobaven amb la paradoxa d’haver de comprar l’adob a l’ajuntament per fertilitzar els seus camps, després d’haver renunciat al seu dret de mantenir bestiar a les seves terres ».  

A la fi del segle XVIII, la successió de desamortitzacions espanyoles també van afectar els comunals i el món camperol. L’aplicació del Decret de les Corts Constitucionals de 1813 establia erradicar els comunals i les servituds comunitàries.

Durant el Trienni Liberal (1820-1823), hi va haver rebel·lions contra aquests, però els liberals van contestar amb una contundència desmesurada i autoritària amb multes, crema de pobles i afusellaments. L’odi de les classes populars cap a l’exèrcit va augmentar.

Al llarg de segle XIX hi va haver discrepàncies per les terres, amb usurpacions per part d’alguns veïns i ocupacions per part d’altres que consideraven il·legítima la propietat. Finalment, la major part de les terres van passar a ser de propietat privada, adquirint-la classe benestant.  

En diversos territoris de la península ibèrica, existia encara una divisió entre les parts de muntanya i les de la plana, explicant-se les diferències socials i econòmiques de les dues parts. A la muntanya, de política pro-realista, es mantenia el comunal i el policultiu, la silvicultura, l’ajuda mútua i la propietat no concentrada, mentre que, en la plana, de política pro-liberal, les propietats estaven en mans de terratinents , amb producció en monocultiu i treball assalariat.

L’activitat rebel realista va créixer el 1822 a causa de la baixada dels preus agrícoles, les noves contribucions de govern liberal que van reduir els ingressos dels camperols, la sequera i la desamortització.

La pèrdua de comunal, i pujada de preus i impostos, provoquen guerres civils a Catalunya, la dels Agraviats o Malcontents (1827), i guerres carlines del segon i tercer terç de segle XIX. Mentre els partidaris del liberalisme lluitaven per consolidar el dret de la propietat total i excloent, els pagesos, jornalers i artesans pobres s’incorporaven a aquestes guerres civils i a les files carlines amb l’objectiu de recuperar les tradicions i costums comunals que els permetessin subsistir.  

Entre 1830 i 1840 s’inicia a Catalunya un moviment d’associacionisme obrer que s’estendrà per tot l’Estat espanyol. El 1840 es crea legalment el primer sindicat a l’Estat, l’Associació de Teixidors de Barcelona. D’aquest moviment apareixeria anys més tard l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), fundada el 1870 a Barcelona, ​​i que donaria lloc a diversos sindicats obrers posteriors, així com anys més tard va aparèixer el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), fundat el 1888 a Mataró, o el sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), fundada el 1910.  

A l’agost de 1836 va ocórrer el motí de la Granja de Sant Ildefons, en el qual van obligar a Maria Cristina de Borbó a què tornés a posar en vigor la Constitució de 1812 i a que nomenés un govern liberal progressista, amb la intenció de crear una classe mitjana de propietaris que ajudessin a desenvolupar les condicions capitalistes perquè l’Estat pogués recollir més impostos.

El 3 de maig de 1823 es va dictar la Llei de Senyorius o abolició dels senyorius.

La reforma liberal operava per millorar les condicions contractuals als propietaris i empitjorar-les per als cultivadors, el que contribuïa a que les classes populars fossin encara més pobres. [A l’igual que es va fer al segle XIX, els liberals moderns segueixen els seus passos, com amb la Reforma laboral de 2012 aprovada pel Partit Popular].

Al poble de Llagostera, encara al 1843, es va realitzar un referèndum sobre la reivindicació dels drets de la gent de poble sobre el comunal. En més llocs hi va haver intents de recuperar el domini comú.

El 1844 es crea el cos militaritzat de la Guàrdia civil, per garantir l’ordre i la llei, i per protegir la propietat privada. D’altra banda, els catalans sempre van estar en contra de les quintes, fins a la seva desaparició. Diverses revoltes de les Quintes es van produir a Catalunya. L’obligació de fer el servei militar desapareixeria definitivament al 2001.

La fam i el descontentament general persisteixen. No ajuda que l’impost sobre els aliments recaigui sobre el consumidor i no sobre el productor. Algunes partides de carlins es mantenen per Catalunya com bandolers, anomenats Trabucaires, que imposaven impostos revolucionaris per subsistir.

A la guerra dels matiners de 1846, com a la tercera guerra carlina, la causa principal de l’allistament va ser la misèria de les classes populars, especialment en aquesta última, de les zones rurals.

Durant el final de la Dècada moderada (1844-1854), en algunes zones encara continuaven lluites per recuperar el comunal.

Va haver-hi revoltes a tot Europa contra la mecanització del procés de produccions, que disminuïa la mà d’obra necessària, com el cas de la revolució de la Vicalvarada (1854). Llavors va créixer l’associacionisme obrer. El 21 de juny de 1855 es va prohibir les associacions obreres, i la resposta va ser una vaga general, la primera a Espanya, que es va estendre a totes les regions industrialitzades.

El 1855 es porta a terme una altra desamortització, Llei de Madoz o desamortització de Madoz, que va declarar en venda totes les propietats, principalment comunals, dels ajuntaments, de l’Estat, de l’Església i dels propis i comuns dels pobles, afectant boscos i muntanyes, així com posades, tavernes, forns, molins, carnisseries, etc. Tot i així, no sense l’oposició municipal en defensa dels comunals, de maneres molt diverses, i alguns comunals fins i tot es seguiren aprofitant sense preocupar-se per la llei.

Segons Bonales, un problema també generalitzat va ser el frau de les institucions i dels funcionaris implicats. El caciquisme establia xarxes de clientelisme entre oligarquies i institucions i afavoria els seus interessos. Les institucions protegien el caciquisme (cosa que avui dia segueixen fent). La posició dels ajuntaments davant les propietats comunals eren diferents segons municipis.

Pi i Maragall, segon president de la Primera República va presentar una llei de modificació de la desamortització de Madoz, per retornar els béns comunals als pobles, amb l’objectiu que les classes populars retiressin el suport a la causa carlista, però la llei mai es va aprovar.

L’any 1879 arriba la fil·loxera a Catalunya, una plaga de la vinya provinent d’Amèrica del nord que va arrasar els camps catalans i que va propiciar l’èxode rural. Posteriorment amb peus americans (portaempelt) es va poder restablir el cultiu vitícola, no sense una disminució exagerada de la superfície conreada. Aquesta situació va repercutir també de forma dramàtica en la producció d’aiguardent que es produïa en quantioses zones catalanes.

A partir de la segona meitat de segle XIX i principis del s. XX, creix un moviment associatiu a tot Europa com a conseqüència de la crisi agrària. Pren una importància rellevant en el món rural, convertint-se el sindicalisme i el cooperativisme agrari en els eixos vertebradors de la societat agrària. Neix la Llei d’Associacions, el 30 de juny de 1887, que reconeixia per primera vegada a l’Estat Espanyol el dret d’associació. Arran d’aquesta llei, es van constituir associacions agràries i cooperatives per tot Catalunya, les primeres en diferents municipis de la província de Tarragona: La primera cooperativa agrària de Catalunya es va fundar a Valls el 1888, i el primer celler cooperatiu de Catalunya es va fundar el 1894 amb el nom de Societat Agrícola de Barberà de la Conca.

El 14 de novembre de 1890 es va crea el Reial decret per a la creació de cambres agrícoles, promogut pel govern conservador, i que facultava les entitats a establir serveis de crèdit, assegurances, compra-venda d’adobs i llavors, bestiar i maquinària. Aquest model va tenir èxit i van aparèixer cambres agràries per tot el territori, entitats on convergien els interessos de grans propietaris rurals amb la petita pagesia.

A principis de segle XX, més de la meitat de la població catalana viu en el món rural, però la propietat de la terra es concentra en poques mans. La majoria de pagesos treballen terres arrendades i l’agricultura és de subsistència.  

El 28 de gener de 1906, apareix la Llei de Sindicats agrícoles, data a partir de la qual es considera l’expansió del cooperativisme agrari.  

Les revoltes populars persisteixen. Durant la Setmana Tràgica de 1909 es van succeir revoltes en diferents ciutats industrials de Catalunya, per exemple d’entre elles, a Reus.  

Resulta imprescindible ressaltar aquí, que el 1919, gràcies a la vaga obrera de la Canadenca, una reivindicació laboral dirigida pel sindicalisme de la CNT (Confederació Nacional del Treball), es va aconseguir la reducció de jornada laboral a 8 hores, sent Espanya el primer país del món en establir-la per llei. Així i tot, en el seu inici va ser desobeïda obertament per la federació patronal, sense conseqüències.  

El 1922 neix la Unió de Rabassaires i Altres cultivadors de Camp de Catalunya (UR), el sindicat viticultor majoritari per a la defensa dels treballadors de camp (rabassaires, parcers o arrendats). Neix en un context abusiu, on els viticultors devien el 25% de la collita a l’amo; i en el cas dels masovers, pagaven a mitges (50%), una porció del cultiu per a ells i una altra per l’amo.

El conflicte rabassaire o conflicte de parceries, va ser una intensa agitació agrosocial que va confrontar als agricultors amb els propietaris de les terres. Aquesta lluita rabassaire va durar de 1930 fins a l’abril de 1934 quan es va aprovar la llei de Contractes de conreu.

Neix el 12 de juliol de 1931 l’Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya (USA), una associació de cooperatives agrícoles formada principalment per petits i mitjans propietaris, i que pretenia ser una entitat apolítica, preocupada per la revalorització dels productes de camp. El seu òrgan de premsa era La Pagesia.

Hi va haver més sindicats agraris de menor o major importància, com van ser la Federació de Cooperatives de Catalunya (FCC), la Unió de Sindicats i Pagesos de Catalunya (USP), la Federació de Sindicats Agrícoles del Litoral (FSAL) o la Unió de Vinyaters de Catalunya (UVC).

Un esquemàtic resum del cooperativisme agrari a Catalunya es pot veure aquí.


Segona República Espanyola

Les reformes agràries es produeixen durant el segle XX a diferents països, amb la intenció d’imposar un repartiment adequat de la propietat de la terra, tractant d’eliminar el latifundisme aristocràtic. En aquest context, es va produir també La Llei de Reforma Agrària d’Espanya, promulgada el 9 de setembre de 1932, que pretenia resoldre la gran desigualtat social que existia a la meitat sud d’Espanya, on els latifundis eren propietat d’uns milers de famílies, i gairebé dos milions de jornalers sense terres vivien en condicions miserables. Amb aquesta reforma, molts jornalers creien que els hi lliurarien ràpidament les terres, cosa que no es va produir, i que va provocar gran decepció.

I en l’entorn català, la reforma es presentava com a Llei de Contractes de Conreu, d’abril de 1934, que satisfeia les demandes d’una petita burgesia agrícola de rabassaires i parcers.

Al govern republicà central de Madrid no els va satisfer la Llei de Contractes de Conreu catalana i van estar en contra de la seva aplicació, de manera que Lluís Companys es va rebel·lar contra ells. Aquesta situació, entre d’altres, com la vaga general, les insurreccions obreres a tot el país, etc. van portar a Companys a proclamar l’Estat Català el 6 d’octubre de 1934. El Govern espanyol va respondre amb una forta repressió, empresonant al Govern català, i suspenent l’Estatut.

La Segona República Espanyola, catalogada per alguns de concepció burgesa i capitalista, no és aliena a la repressió d’Estat. Vegem-ne alguns exemples durant el seu mandat en diferents territoris peninsulars:

  • Revolta de l’Alt Llobregat, o Fets de Fígols de 1932, una protesta de miners, on els anarquistes van arribar a proclamar el comunisme llibertari. La repressió per part de l’Estat va ser de detenció de miners, i alguns empresonats i deportats.
  • Els successos de Casas Viejas, o massacre de Casas Viejas, va ser en 1933 en aquesta localitat de Cadis, on lluitaven pels drets laborals i per la fi del caciquisme, i que va acabar amb l’afusellament dels insurrectes.
  • En un context de forta agitació política i conflictes socials, es va produir el 29 de maig de 1936 la Massacre de Yeste, succeïda a la província d’Albacete, quan la Guàrdia Civil, ordenada pels republicans, va assassinar a camperols de la vila, després de l’ocupació comunal d’unes terres del poble.


Guerra civil espanyola

Abans de 1936, a Catalunya el 54% de la població activa ja es dedica laboralment a la indústria. Durant la Guerra Civil, el treball de la terra és un element clau per a tots els bàndols, amb l’objectiu de subministrar aliment als seus partidaris.

A Catalunya, en algunes zones els agricultors s’apropien de les terres dels propietaris i formen col·lectivitats. Les col·lectivitzacions es fan de forma organitzada però no prenen una fórmula homogènia al llarg del territori.

Col·lectivització dels camps. Font: No diguis blat…

El 21 de juliol de 1936 es crea el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, un organisme per coordinar les milícies en la lluita contra el feixisme. Aquest comitè estava representat per diverses entitats polítiques i sindicals d’esquerres, entre elles, la Unió de Rabassaires.

El 27 d’agost de 1936 es va publicar el Decret de Sindicació Obligatòria dels Conreadors de la Terra, que establia la sindicació obligatòria de tots els agricultors a fi d’articular de manera ordenada els diversos aspectes de l’activitat agrícola.

Aquell mateix agost de 1936, es forma la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya (FESAC), per la fusió de la Unió de Rabassaires i Altres cultivadors de Camp de Catalunya, la Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya i la Unió de Sindicats i Pagesos de Catalunya.

En el butlletí oficial de la Generalitat de Catalunya del 28 d’octubre de 1936 – Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 302, pàg. 373-376 –  es va publicar el Decret de col·lectivització de les empreses industrials i comercials, a causa de la magnitud de la situació. Aquest decret afectava entre altres, a l’agroindústria.


Dictadura franquista

“La dictadura franquista va ser una època de terror i repressió constant a la societat civil que pensava de manera diferent al règim. No posaré aquí exemples dels horrors que es van produir, ja que són infinits. I lamentablement encara no s’ha fet justícia.”

Amb la fi de la guerra, el bàndol nacional torna les terres als seus antics propietaris, amb efectes retroactius. Així doncs, els agricultors, vivint miserablement després de tan vesànic conflicte, van haver de fer els pagaments del 50% de les collites d’aquells 3 anys de guerra als propietaris de les terres.

A partir del 1939, el règim suprimeix la legislació cooperativa i es confisquen les propietats. El poder sindical i el cooperativisme entren en una forta recessió, tot i que passada la dictadura, renaixeria al 1983.

La situació en el camp es torna penosa. Molts agricultors van morir a la guerra, altres es van exiliar, molts camps van quedar abandonats. Aquesta situació, al costat de les polítiques franquistes de tancar-se a l’exterior provoquen una gran manca d’aliments, sobretot a les grans ciutats és on més patent es nota l’escassetat. En el documental No diguis blat… s’hi explica fins i tot, que gent que residia a Barcelona, ​​es desplaçava pel territori per robar a les hortes a causa de la fam que patia.

Davant tal escassetat alimentària, l’Estat pren mesures per controlar i racionar els productes bàsics. Un dels primers va ser el blat, i des del 1937 es va instaurar el Servei Nacional del Blat, per al control i distribució de la producció d’aquest cereal. S’instaura el racionament. L’Estat comprava aliments per distribuir-los a un preu fix a tota la població, mitjançant les cartilles de racionament.

Al ser les racions més que insuficients, es van obrir les portes al mercat negre de productes bàsics, l’estraperlo. Alguns agricultors intentaven quedar-se amb una part de la collita per vendre-la en aquest mercat, ja que el cobraven a un preu molt més elevat.

El règim franquista controlava tot el procés de producció agrari, des de la llavor a la comercialització. El gran estraperlo i la corrupció de l’època van afavorir l’enriquiment de polítics del medi rural que estaven vinculats a la dictadura.

L’any 1952 es posa fi al racionament.

L’any 1953 comença a arribar ajuda econòmica d’Amèrica del Nord i l’Estat Espanyol entra al mercat internacional. Comença a introduir-se maquinària, adobs i pesticides en els camps agrícoles, s’instaura la revolució verda al camp. La mecanització va aportar més benestar als agricultors al reduir l’esforç físic, però va propiciar una menor necessitat de mà d’obra. No obstant això, aquesta revolució verda va crear una dependència gairebé absoluta dels agricultors amb els productes fitosanitaris i els adobs de síntesi.

En aquest moment el sector ramader s’intensifica en forma de grans granges, i es desenvolupa molt l’agroindústria.

La revolució verda al camp, la mecanització i el desenvolupament de la indústria, va provocar una elevada demanda de mà d’obra en el sector industrial. Aquest fet va comportar el desplaçament de milions de persones de les zones rurals a les urbanes, sovint en condicions precàries, despoblant així les zones agrícoles. Els sectors empresarials complaents amb el règim van ser àmpliament privilegiats, fins al punt que algunes empreses disposaven de mà d’obra gratuïta.

Durant els últims anys de la dictadura sorgeixen diferents sindicats, de forma clandestina. El sindicat que agrupa els agricultors de Catalunya és Unió de Pagesos, fundada l’any 1974.


Transició espanyola

Durant la Transició, els sindicats van ser legalitzats.

Voldria destacar que en la transició la repressió als obrers no es va aturar. Els Successos de Vitòria, o matança del 3 de març, va succeir a Àlaba el 1976, quan la policia va desallotjar violentament a 4.000 obrers en vaga que estaven realitzant una assemblea en una església. Hi va haver centenars de ferits i 5 morts. Com a reacció a aquesta repressió es van fer actes de protesta en diverses ciutats, on hi va haver 2 morts més, un a Tarragona i un altre a Basauri. El cantautor català Lluís Llach va compondre la cançó “campanades a morts” sobre aquells successos.

L’any 1983 es ​​crea la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC), que recull oficialment l’herència de la USA i la FESAC, i resulta ser un òrgan de representació i defensa del cooperativisme agrari amb la finalitat de reforçar l’activitat econòmica i social del sector.

El 1986 l’Estat Espanyol entra a la Comunitat Europea, i amb això a l’accés de les ajudes de la PAC. Les subvencions de la PAC van néixer als anys 50, en l’entorn econòmic d’escassetat alimentària després de la Segona Guerra Mundial, establint una política intervencionista i productivista per tal de proveir a la societat d’aliments a uns preus assequibles, instaurant les seves mesures i polítiques de preus i mercats.


El sector agrari avui dia…

L’agricultura forma part del sector primari d’un país, és el sector elemental, bàsic i imprescindible. La indústria de l’alimentació, sana i saludable, és fonamental en el proveïment d’una població, en la nutrició i la salut de la societat.

No obstant això, és un sector que s’ha menyspreat i menystingut. Sovint, als pagesos i agricultors, així com a les gents de poble, se’ls tracta de persones tosques i incultes, i la seva tasca està malpagada i subvencionada per la PAC. D’una banda, les subvencions serveixen al poder per tenir controlat el mercat i els productors (pagesos), així com beneficiar grans terratinents; i d’altra banda, els preus en origen (el que percep l’agricultor) són d’una diferència insultant amb els preus de destí (el que paga el consumidor) en la majoria de cultius i productes ramaders. Una part culpable d’aquesta situació és l’Estat, mitjançant els seus contractes polítics amb altres països a favor de determinats productes, i donar màniga ampla a la globalització, ja que entren productes alimentaris al país que no compleixen els requisits obligatoris per als nostres agricultors (competència deslleial); i una altra part, els intermediaris, que són els que es porten aquella insultant diferència que comentàvem. Cal recordar però, que aquests intermediaris actuen impune i lliurement per la inacció de l’Estat, ja que ho permet.

Així doncs, hem (com a societat) condemnat al sector primari. S’ha humiliat i especulat amb els seus productes. Disposem d’un sector primordial molt envellit i sense seguiment generacional. Això porta a la despoblació rural, i comporta al seu torn l’aparició del sector terciari, el sector prescindible, encara que tristament és el sector dominant en aquest Estat, que ha trobat la seva oportunitat en el turisme rural i l’agroturisme.

La reducció d’agricultors (de 375.000 actius agraris a principis de segle XX, a 68.000 un segle després) comporta una reducció del paisatge rural, pèrdua de diversitat agrícola, abandonament de terres, problemes de tallafocs i increment de riscos d’incendis. I el més preocupant, l’oblit d’una cultura rural ancestral. No obstant això, són ara empreses les que es dediquen al negoci del camp. Sembla irònic que un negoci que un pagès ha hagut de deixar, molt a desgrat seu, perquè ja no resulta rendible, les empreses li trobin rendibilitat.


Pèrdua de drets a l’actualitat

El liberalisme, de la mà de les polítiques neoliberals, segueix ofegant el poble en aquests temps moderns. «Reformes laborals encaminades a debilitar els sindicats i facilitar l’acomiadament dels treballadors, així com polítiques d’austeritat amb l’intent de disminuir la protecció social mitjançant retalls de la despesa pública social» són un brou de cultiu que empobreix la societat i limita els seus drets . Encara que sí s’han aconseguit alguns drets laborals en els últims temps, la veritat és que seguim perdent drets de manera encoberta, havent-hi al voltant d’un 14% d’atur al 2019 o un sou mínim interprofessional molt allunyat de la mitjana europea. Hem arribat a l’època de treballar per sobreviure, sense la capacitat de disposar de béns ni terres per a auto-proveir-se d’horta i aliments, desvinculats de la ruralitat que aprovisionava de tot el necessari per a la subsistència.

Queda clar doncs que mai s’hauria d’analitzar la qualitat d’un país pel seu nivell econòmic o el seu PIB, sinó pel seu nivell i estructura social i el repartiment de la seva riquesa entre els habitants.

Al segle XXI, entre els anys 2010 i 2015, Espanya és un dels països amb pitjors condicions de treball i on hi ha major precarietat laboral de la Unió Europea, segons Vicenç Navarro. A més, Espanya té un dels majors percentatges de treballadors pobres a la UE, així com que està entre els països que menys atenció presten a la millora del coneixement i l’educació laboral.


Conclusió

Segons comenta David Algarra, la desarticulació dels béns comunals s’ha produït per intervenció de l’Estat. D’una banda, va créixer la dependència del mercat en detriment de la dependència de la muntanya i el camp. D’altra banda, la gestió dels comunals va acabar sent competència de l’Estat, que se’ls va apropiar a través dels consorcis establerts de forma forçada amb els pobles (apropiació administrativa, usurpació, desamortitzacions…), alhora que hi va haver una ruptura dels sistemes mancomunats. Eva Serra aporta també que, un factor també decisiu en la privatització dels comunals van ser les execucions judicials de les universitats endeutades.

Així bé, com comenta Albert Ferrer, «l’Estat mai juga un paper neutral ni innocent». Un Estat no és un País, i un País no és un Govern; l’Estat està conduït pel Govern, però un País és una entitat sobirana de la població. Vist el drama gestor de la majoria d’Estats de qualsevol continent, hauríem de repensar (i amb certa urgència) l’acció directa, el comunal i el sistema àcrata de gestió popular.


Epíleg personal…

Vivim una actualitat tan esmorteïda, que no som capaços d’actuar. Bon exemple d’això ha estat la borrasca Glòria a Espanya (gener de 2020), a l’igual que reincidiran altres casos de climatologia extrema o altres calamitats, on l’única solució que es planteja des de les institucions es basa en un inventari de la catàstrofe per valorar si hi ha diners suficients per sufragar la seva reparació. Bé, doncs patent queda que el sistema capitalista pretén solucionar-ho tot amb diners, però si no n’hi ha, no es fa res. La inacció, només perquè no hi ha diners, sembla un disbarat incomprensible. En moments com aquests, és quan es percep de manera més nítida la necessitat de cooperació i ajuda solidària dels conciutadans per recuperar aquest espai compartit. Potser un poble no tingui diners per sufragar els danys i destrosses, però un poble sempre té quantioses mans. En la nostra història contemporània, encara queden accions plausibles, com l’auzolan (treball veïnal) en zones d’Euskal Herria, que donen bona mostra d’això.

I la política, és tan tergiversa que els ministres actuals res tenen a veure amb el concepte per al qual es van crear. Segons la seva etimologia, la paraula ministre prové del llatí minister, que significa servent, i aquesta al seu torn prové de minus, que significa menys. Tal com comenta Irene Vallejo, «el ministre, segons els nostres avantpassats, és qui s’ocupa de les minúcies, és a dir, d’administrar assumptes menors. En canvi, el fonamental, el més, en llatí magis, és la tasca del magister o mestre. Per als clàssics, era més important ensenyar que governar. Sabien que l’educació és una professió que mereix el més alt prestigi i la major gratitud ».

Sent conscients, per les infinites mostres al llarg de la història, que l’ésser humà és una espècie molt corruptible quan arriba al poder, hauria de ser per llei que, o bé es limita el poder del governant, donant més poder de decisió al poble en assemblees o consells oberts, o bé es limiti la seva capacitat de corrupció. És curiós que pràcticament en cap país mai s’ha treballat la idea d’incapacitar als governants de poder-se corrompre, és clar que les lleis les creen ells mateixos.

Tot i així, a Catalunya sí que van existir unes pràctiques d’elecció a cegues, anomenades d’insaculació, o desinsaculació, que per sorteig es triaven les persones per a les diferents responsabilitats. Aquestes pràctiques lamentablement es van abolir arran del Decret de Nova Planta (1716).

Avui dia, la cosa és clara. I els polítics, banquers i grans empresaris no s’amaguen d’això. Es jubilen amb molts diners i bones pensions, mentre la majoria treballadora es passa la vida estalviant per poder viure i jubilar-se amb unes pensions mediocres, veient-se abocats a sortir al carrer per defensar, per exemple, unes pensions dignes, per a ells i els que vindran (com ha succeït en els últims anys).

La conclusió és evident. El sistema capitalista liberal falla, és erroni. No advoca pel benestar dels habitants; sinó en el creixement indefinit de la riquesa d’uns pocs, curiosament sempre ben avinguts entre ells. Ofega les persones i destrueix els recursos naturals limitats. No és un sistema eficaç com a organització del bé comú.

Posem doncs en valor la ideologia comunal, la solidaritat, la cooperació social, el suport mutu, l’autogestió, les assemblees populars i la lluita col·lectiva.



Bibliografia

Una part de la bibliografia es troba remesa en el propi text.

La citació d’alguns autors en el text, son extrets dels llibres mencionats.

Llibres:

  • Algarra, D., El Comú Català, 2018 (www.elcomu.cat).
  • VV.AA., Els béns comunals a la Catalunya moderna (segles XVI-XVIII), 1998.
  • VV.AA., Episodis del moviment obrer als Països Catalans, volum 2, 2019.

Documental:

  • Documental No diguis blat… La memòria del món rural, Fundació del Món Rural, 2009.

Webs:

  • Pesta negra

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0050564.xml

https://2leches.es.tl/2-.-2-.-3-Conflictes-socials-revoltes-camperoles-i-urbanes.htm

  • Conflictes Rabassaires

https://www.google.com/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=&cad=rja&uact=8&ved=2ahUKEwjX99rJ4M3sAhUxyoUKHcjqCVQQFjABegQIARAC&url=https%3A%2F%2Fwww.raco.cat%2Findex.php%2FQuerol%2Farticle%2Fdownload%2F368005%2F461897%2F&usg=AOvVaw0UFv-0JWBSpIX4vCx1Mgcv

https://www.google.com/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=&cad=rja&uact=8&ved=2ahUKEwjL6fuY4s3sAhUG3xoKHT6nCNIQFjAAegQIBhAC&url=https%3A%2F%2Fwww.raco.cat%2Findex.php%2FRecerques%2Farticle%2Fdownload%2F137766%2F192828%2F&usg=AOvVaw01ZPCw22woKxaZwUQq7fjZ

  • Gabella (impost)

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Gabella

  • Guerra remences

La crisi de la baixa edat mitjana al camp: el conflicte remença

  • Cooperativisme agrari

https://www.google.com/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=&cad=rja&uact=8&ved=2ahUKEwiby46Att7sAhVFz4UKHS4kANQQFjACegQIAhAC&url=https%3A%2F%2Fwww.raco.cat%2Findex.php%2FQuadernsAgraris%2Farticle%2Fdownload%2F359168%2F451189&usg=AOvVaw08tkds6JM4j8mHEID1A92Q

  • Llei de contractes de cultiu

https://elobrero.es/cultura/historia/item/12130-el-conflicto-de-la-reforma-agraria-en-catalunya-en-la-segunda-republica.html

  • Dictadura franquista

El franquisme alimentari

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: